El rock progressiu fet a Catalunya durant els 70, ha de ser considerat com un dels innombrables subgèneres dins el rock progressiu, doncs té la particularitat de fusionar el rock progressiu amb el folk català, tanmateix que grups d'altres paisos, amb el seu folk particular.
El que succeeix es que, em dóna la sensació que, difícilment algú que no sigui de Catalunya podrà identificar aquestes incursions folk, això ho dedueixo quan a mi se'm fa molt difícil poder assenyalar quins són els passatges folk, per xemple, noruecs que es troben en els discs de White Willow, i tants altres grups, com a molt puc trobar algunes diferències amb els grups d'altres paisos però sense saber massa bé de què es tracta.

No sé si la gent de fora de Catalunya que hagi escoltat algun dels treballs de grups com Gotic o Fusioon,hagi estat capaç de trobar algun component estrany i comú que els identifiqui. Com sé que molta gent té aquests àlbums, seria interessant que algú comentés quelcom al respecte. Passo a repasar alguns dels discs més significatius de rock progressiu català o, com a mínim, fet a Catalunya en els 70.

GOTIC: "ESCENES" (1978). Gotic només va treure aquest disc i podria dir-se que són el rock progressiu català en esència, malgrat el component de fussió és molt notable. La formació del grup està formada per Rafael Escote al baix, Jep Nuix a la flauta i piccolo, Jordi Vilaprinyo als teclats i Jordi Martí a la bateria, més la col·laboració de dos guitarristes. Rafael Escote formaria més endavant el grup de fussió Pegasus i Jep Nuix i Jordi Vilaprinyo també han estat noms destacats de l'escena catalana. Aquí el folk català es barreja d'una forma magistral amb el jazz-rock fussió i el rock progressiu de grups com Camel, es pot apreciar en el primer tema "Escenes de la terra en Festa i de la Mar en Calma", dominat per la faluta de Jep Nuix com a quadi tots els temes.
Clares influències de la música tradicional catalana són apreciables en altres temes com "La Revolució" de forma molt clara, "Dança d'estiu" i "I tú que ho veies tot tan fàcil"... Com a prova d¡altres influències de rock progressiu, em sembla identificar també a Gentle Giant en algun fragment d'"Imprompt-1", un dels temes amb més canvis del disc. Dels temes més "Camel" destaca "Joc d'ocells", amb molta melodia de flauta, tanmateix a "I tu que ho veies tot tan fàcil"... que també té un passatge molt simfònic. El tema més progressiu i també el millor seria "Història d'una gota d'aigua" de 10 minuts, amb unes melodies realment boniques, una primera meitat molt suau i relaxant i una segona més alegre i dinàmica. Sens dubte, un gran disc, ple de melodies de faluta i molt sentiment jazz-fussió.

FUSIOON: "MINORISA" (1974). Tercer àlbum d'aquest grup i el seu millor disc. La formació del grup estava formada per Martí Brunet a la guitarra i sintetitzadors, Manel Camp als teclats, Jordi Camp al baix i Santi Arisa a la bateria. Aquest passaria a formar part de Pegasus i Martí Brunet i Manel Camp són també noms destacats que han col·laborat amb tot tipus d'artistes del pais.
Malgrat aquest disc va aparèixer en temps de Franco, ja es van atrevir a cantar en català, malgrat la major part és instrumental. Fusioon és un grup, al igual que Gotic, que barreja el rock progressiu amb el folk català i jazz-fussió, però en aquest cas el progressiu és d'un estil a lo Emerson, Lake & Palmer i el component fussió no és tan notable com a Gotic. La suite "Ebusus", de 19 minuts, està dominada clarament per teclats virtuosos molt jazz i inclou algun fragment de folk català, un gran tema ple de canvis i tot tipus de teclats, mellotron inclòs. El tema "Minorisa", d'11 minuts, és també molt "Emersonià", amb un gran treball dels teclats que ho dominen tot i es fusionen amb música tradicional catalana i aires a música medieval i jazz-fussió, mentre "Llaves del subsconciente" és un tema força diferent de la resta, molt electrònic i atmosfèric, més proper a grups com "Ashra Tempel", on Martí Brunet experimenta tot tipus de sons amb els sintetitzadors. Un gran disc.

ICEBERG: "COSES NOSTRES" (1976). El primer àlbum d'Iceberg "Tutankhamon" és un àlbum pràcticament de rock progressiu, però en aquest segon es van passar de forma clara al jazz-rock fussió. Si he escollit aquest darrer és senzillament perque em sembla millor que el primer malgrat sigui menys progressiu. Crec que el grup no s'acabava de sentir còmode amb el rock progressiu més clàssic i que el seu estil era més la fussió. El grup estava format per Max Sunyer a la guitarra, Josep Mas "Kitflus" als teclats, Primi Sancho al baix i Jordi Colomer a la bateria. Max Sunyer i Kitflus van formar més endavant el grup "Pegasus" amb Rafael Escote de Gotic i Santi Arisa de Fusioon.
Malgrat el predomini del jazz-fussió, no manca rock progressiu en aquest disc, i bona prova d'això és "Preludi i Record", el primer tema, on es pot apreciar influències de Yes o Focus, un tema que va servir de música de presentació per a un programa de televisió dedicat al rock en els 70. El que més predomina és jazz-fussió, hereu de "Return to forever", amb alguns moments de folk català, quasi tots llargs i complexes al voltant dels 7 i 8 minuts, com a "Nova (Música de la llum)", "La d'en Kitflus" o "La flamenca elèctrica", amb sensacionals treballs dels virtuosos Sunyer i Kitflus, aquest darrer imitant el so del clarinet amb els seus sintetitzadors, el clarinet és un instrument de gran tradició en el folk català. Hi ha temes ple de canvis i parts molt diferenciades, com el tema més llarg i progressiu "L'Acustica (Referència d'un canvi interior)", de 9 minuts, amb moments que recorden a Focus, o A Valencia, ple de moments molt sinfònics. Per acabar, "11/8 (Manifest de la follia)" és fussió recordant en alguns moments a Camel. Gran disc d'uns grans músics.

ATILA: "REVIURE" (1978). Això és progressiu clàssic de molt bona qualitat, el folk català quasi no s'aprecia i les influències venen dels clàssics del progressiu com ELP i Yes, marcades pel virtuosisme instrumental. Segurament "Reviure" és el millor àlbum que tenen, tercer i darrer de la seva discografia. La formació del grup no ve al disc però suposo que és la mateixa de l'àlbum anterior, Eduard Niebla a la guitarra, Miquel Blasco al baix, Joan Punyet a la bateria i Benet Nogué als teclats.
Malgrat no tenir un estil massa original, el disc és realment molt bo i farà les delícies dels fans del progressiu tradicional, amb llargues jams instrumentals, molt dinàmic, amb pocs moments de relaxament, virtuós, so molt típic de finals dels 60 i principis dels 70, amb una marcada personalitat. El primer tema "Reviure" és realment molt progressiu i simfònic, amb amb grans solos de teclats a lo ELP, les lletres, per a qui no entengui el català, són molt reivindicatives del nacionalisme de Catalunya, molt típiques i lògiques en aquella època, en plena transició. "Somni" segueix una línia similar, ple de canvis i virtuosisme instrumental, i en alguns moments de respir amb fragments més relaxats, un tema molt jazz-fussió i, a la vegada, molt progressiu i sinfònic. "Atila", el més llarg de tots, amb virtuosisme guitarrer i teclístic, solo de bateria, quelcom de jazz, atmòsferes simfòniques, una delícia de tema instrumental que em recorda grups com Quatermass, Focus, ELP o Banco, però realment sona més a Atila. Finalment, "Al matí" és un altre tema cantat que pot recordar a molts grups com King Crimson, alguna cosa de Fusion o Camel, però on el grup imprimeix, en tot moment, la seva personalitat. Gran àlbum, sens dubte, i genialment instrumentat.

continúa