AGRAMUNT
Davant de la proximitat del Nadal, un dels destins interessants és el d’Agramunt, referència del torró artesà i que recentment va acollir una nova edició de la tradicional Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra, amb un gran èxit d’assistents i d’expositors. Més enllà del torró, però, Agramunt és la població capdavantera de la Ribera del Sió, al punt de confluència de l’Urgell, la Segarra i la Noguera. De fet, heu de saber que és la segona vila en importància de la comarca de l’Urgell, comptant amb un bon teixit industrial, de serveis i també agrícola.
Edificis històrics
Si aneu a Agramunt, un dels seus edificis històrics més destacats és l’església parroquial de Santa Maria, declarada Monument Històric Artístic l’any 1931. Es tracta d’un edifici romànic construït durant els segles XII i XIII, format per tres naus. La portalada principal és del segle XIII i està decorada amb nombroses arquivoltes i capitells de gran bellesa i que val la pena descobrir durant la vostra visita al municipi d’Agramunt.
Per la seva banda, la vila de Montclar està presidida pel Castell construït sobre una antiga torre romana i resguardat completament durant el segle XVIII.
Si us desplaceu fins a l’Almenara Alta, hi trobareu una antiga torre de vigilancia coneguda com el Pilar d’Almenara, que va ser construïda durant el segle XI i té forma de cilindre i una alçada aproximada de 14 metres.
En darrer terme, destacar que l’any 1994 es va inaugurar un Museu dedicat a l’obra del pintor Josep Guinovart.
El Torró d’Agramunt, producte de qualitat
El primer procés que es duia a terme en l’elaboració del Torró d’Agramunt era la selecció d’ingredients. Una vegada s’havien escollit els ingredients es passava a la torrada de les avellanes.
La torrada es realitzava en una torradora que consistia en un recipient metàl•lic de forma esfèrica o cilíndrica que girava horitzontalment sobre el seu eix a través d’una maneta que el torronaire feia girar. El recipient es col•locava en una mena d’estufa que s’alimentava amb un foc de llenya; també es torraven en forns.
Quan les avellanes ja estaven torrades es deixaven refredar i després es pelaven amb un aparell anomenat la Sotana, que era una mena de purgador de cuir.
El segon pas en l’elaboració del torró era la cuita i blanquejament de la mel. Aquesta es posava en un perol, col•locat dins una fogaina. La fogaina era una construcció d’obra que tenia a la part superior un orifici en el qual es posava el perol i en la part inferior un altre orifici pel qual s’introduïen les brases. Quan la mel començava a bullir s’havia de remenar perquè no es cremés i perquè no fes grumolls. Aquesta era una tasca molt feixuga i per tal de reduir l’esforç la part superior del rem de fusta que es feia servir per remenar, estava collat en un suport a la paret. Els encarregats de remenar s’anaven alternant cada cinc minuts durant dues hores aproximadament.
Després de la cuita de la mel, aquesta resultava ser d’un color fosc i per tal de blanquejar-la els torronaires hi barrejaven les clares d’ou batudes a punt de neu. La proporció exacta era d’una clara d’ou per cada lliura de mel.
Quan la barreja ja tenia el punt exacte de cuita, es treia del foc i s’hi tiraven les avellanes. Es continuava remenant vigilant que no quedessin grups d’avellanes on no hi hagués entrat la mel. Quan la pasta ja era homogènia se n’agafava una part i es posava damunt d’una taula enfarinada per tal de començar el procés de pesatge i d’elaboració manual de les tauletes de torrons.
Actualment el procés que es segueix en l’elaboració del Torró d’Agramunt continua sent artesà i tal com el duien a terme els antics torronaires però les eines i els mitjans utilitzats en la seva elaboració s’han adaptat als nostres temps per poder continuar oferint el Torró d’Agramunt.