Agullana
Què trobem a Agullana?
Agullana forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona.El terme municipal té una extensió de 27 km2, i el poble està a una altitud de 165 m. Els límits del terme municipal són al nord amb França i La Jonquera, a l’est Capmany, al sud amb Darnius i a l’oest amb Maçanet de Cabrenys i La Vajol. Té agregat el nucli de L’Estrada.
Santa Eugènia
Si una advocació hi ha per la qual tots els agullanencs senten una fe especial, és la de santa Eugènia, i l’ermita que aquesta té dedicada a la vora del coll de Portell és un dels llocs que els desperta sentiments i records més intensos.
A part de l’aplec que s’hi celebra cada dilluns de Pasqua, a Santa Eugènia hi ha agullanencs que s’hi casen, hi celebren aniversaris, fan prometences, demanen la pluja, o senzillament es reuneixen en un dinar de germanor en acabar la temporada de cacera o en qualsevol altra oportunitat.
La història d’aquesta ermita i els orígens de l’aplec han estat estudiats pel rector Francesc Guinart, el qual escriví un libret titular Origen de la devoció del poble d’Agullana a Santa Eugènia, així com per Joan Amades, F. Carreras Candi, J. Pla Cargol,
mossèn Andreu Soler i més recentment pel desaperegut Florenci Rimalló. La tradició explica que per alguna raó desconeguda les relíquies de santa Eugènia, que des de 1502 es guardaven al monestir de Nàjera, quan eren traslladades cap a França varen quedar amagades dins uns esbarzers, just al lloc on ara hi ha l’ermita. El cas és que un bou del mas Sunyer de Gensalva va ser trobat agenollat davant la bardissa, de la qual sortia una notable resplendor i fragància. El rector d’Agullana recollí les despulles i edificà una petita capella.
Monuments Megalítics
Les primeres restes conservades daten del neolític final i del calcolític, és a dir, del 2500-1800 aC., just abans i al primer moment de la introducció dels metalls.
Es tracta de dos dòlmens: la i la Llosa de la Jaça d’en Torrent, i dos menhirs: la Pedra Dreta, dita també el Roc del Frare, i el Menhir dels Palaus. 
Sobre les activitats d’aquests grups constructors de dòlmens i menhirs se sap que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia, que tenien una transhumància zonal dins el mateix territori.
Els dos dòlmens citats són als boscos de la serra de Comunera, molt a prop de l’antic camí de carro que unia Agullana amb Capmany. Estan separats entre ells per molt poca distància i degueren servir de sepulcres col·lectius.
Donats a conèixer per Lluís Marià Vidal el 1894, han estat estudiats successivament per Cazurro, Bosch Gimpera, Pericot i, finalment, l’any 1973, per Lluís Esteva.
L’anomenat Pedra Dreta o Roc del Frare és situat a la vora del mas de can Geli del Bosc. És un bloc granític de 2,5 m d’alçària per 1,20 m d’amplada i un gruix màxim de 0-5 m i és orientat al sud-oest, igual que els dos dòlmens.
L’altre, l’anomenat Menhir dels Palaus , situat molt a prop del mas del Forn, a la zona dita dels Palaus, fou trobat caigut l’any 1975 per Joan Verdú Costa i donat a conèixer al grup Geseart per la seva filla Dolors Verdú. El 24 de juny de 1987, coincidint amb la festa de Sant Joan i amb el solstici d’estiu, fou redreçat en el marc d’una simpàtica festa popular.
Per les seves dimensions – 3,20 m d’alçària, 0,78m d’amplada i 0,38 m de gruix – i per les interessants inscultures o gravats que presenta, és un exemplar realment únic.
En relació a la finalitat d’aquests menhirs, totes les hipòtesis apunten cap a una mateixa destinació: assenyalar camins de transhumància o bé servir de centres de reunió de les diferents comunitats o clans de l’època. 
La Barraca del Lladre és un sepulcre compost per una cambra de tres lloses verticals, perllongada en un passadís a l’extrem del qual s’obre una porta. El túmul és envoltat per un cercle de pedres clavades i allò que més crida l’atenció en ell és la coberta, ja que atípicament consta de tres lloses.
Tradicionalment catalogat com cista per la reduïda dimensió de les seves lloses, avui J. Tarrús el considera un exemple del tipus galeria catalana i el situa al 2200 aC.
La Llosa de la Jaça d’en Torrent o Jaça d’en Torrent és un sepulcre tradicionalment classificat com un dolmen simple i que Tarrús proposa catalogar com a arca de vestíbul-pou. És format per una cambra de tres lloses molt ben escairades, clavades en ranures de la roca natural i per una coberta molt interessant, tant pel seu important volum i la seva estructura de doble vertent que la fa semblar una teulada, com pels signes evidents d’haver estat treballada. Dins el total d’onze menhirs coneguts a la zona megalítica del Pirineu empordanès, els dos que hi ha al terme d’Agullana són dels que tenen una grandària més espectacular.
Masies
Segons les d ades facilitades per Botet i Sisó, el 1900 Agullana tenia el 22,8% de la seva població en règim d’hàbitat dispers entre el veïnat de l’Estrada i les 60 masies que existien.
Amb el pas del temps aquesta realitat ha variat, i actualment només unes 29 d’aquelles masies són habitades o habitables.
Si es divideix el teme municipal en quatre sectors, els més densos en masies són el nord-oest i el sud-est, zones curiosament ben oposades pel que fa a la seva naturalesa, escarpada i boscosa la primera quasi sense terres de conreu disponibles, i planera i dedicada a la vinya i els cereals la segona, situada entre la carretera d’Agullana i la N-II creuada pel riu dit Mardensà, que recull les aigües del Gou i del Guilla i que desguassa al Llobregat. Aquesta segona zona té la seva concentració de masos més densa en el que hom anomena el Riberal.
Les altres dues zones, a part de menys denses també són menys extenses. La nord-est és una zona que durant molt temps va ser motiu de discussió entre els pobles de la Jonquera i Agullana, ja que una part d’aquest darrer poble es va incorporar al primer; és una zona creuada pel córrec de Querols i el del Forn i és molt boscosa.
El sector sud-est, és molt poc poc dens en masos i agafa la zona que limita amb els termes de Darnius i la Vajol. L’estil de construcció que domina en els masos del terme és a base de pedra vista amb forma de còdols i només amb carreus ben escairats a les obertures i als cantoners. Solen ser construccions senzilles, quadrades, amb planta i un pis, al qual s’accedeix per una escala exterior acabada en una eixida encarada cap a migdia. Aquestes construccions s’acompanyen sovint amb altres elements adossats, com ara pallers o corrals.