BORDILS
El petit terme de Bordils és de 7,2 Km2, totalment planer, des de la carretera de Palamós al riu Ter, dels quals una tercera part està cobert per pollancres i arbres de ribera. Els qui visiten el terme, poden recórrer per exemple la Ruta dels Arbres Monumentals, tant a peu com amb bicicleta. Al bell mig del casc antic ens espera la imponent església amb un original campanar octogonal.
L’escriptor Josep Pla en el seu llibre «Viatge a la Catalunya Vella» escriu referint-se a Bordils: «… En aquest sentit el pla de Bordils és una pura delícia terrenal amb tota l’adorable candor d’un espai cultivat admirablement. A Bordils es fa el Bordilenc, que és un dels arbres blancs més bells de la terra».
El Molí
Els orígens del molí de Bordils, del qual no s’ha trobat l’any de construcció a cap llinda, probablement s’han de relacionar amb la sèquia, perquè sense el curs de l’aigüa no hauria pogut funcionar. A més, l’esment d’usos industrials que apareixen en la primera concessió de la sèquia, de 1748, plausiblement es referia a l’aigua per moure els molins de Campdorà i Bordils.
Cal destacar la importància del molí de Bordils, que, juntament amb la farinera de Campdorà, era l’únic molí permanent que hi havia en aquesta zona; tot i que en alguns pobles dels voltants hi havia petits molins de menor importància i moviment que no disposaven d’un cadal d’aigua fix i continu.
Tant la farinera de Campdorà com el molí de Bordils eren indústries destinades a la mòlta de gra. La tècnica dels molins era totalment hidràulica, amb l’aigua com a única font d’energia. Les diferents comportes que hi ha a la bassa del molí eren per conduïr l’aigua segons les moles que convingués fer funcionar. El molí de Brodils tenia quatres moles per moldre, una per espellofar el blat i les altres tres per moldre tot tipus de gra. Una d’aquestes tres moles va ésser substituïda en acabar la Guerra Civil per uns artefactes per fer pujar l’aigua del canal fins als diferents camps de la zona del barri de Molí, que estan a un nivell superior al de les aigües de la Sèquia.
La farina resultant de la mòlta anava a parar al pis de dalt, on també hi havia l’habitatge del moliner, que, convenientment, separava la farina de primera i de segona, i el segons gros el petit. Per facilitar el transport des d’aquest lloc fins al nivell de terra, on esperaven els carros, hi havia una plataforma de fusta a l’escala, per on fer lliscar tranquil·lament els sacs fins a baix sense gaire esforç.
El rentador
El rentador del carrer Almeda de Bordils és un safareig públic de propietat municipal restaurat l’any 2007 pel Consorci Alba-Ter i l’Ajuntament de Bordils. La gent anava a rentar la roba i tota mena d’estris al rentador aprofitant l’aigua corrent de rius i rieres. Una infraestructura que va representar certes comoditats als veïns/veïnes que en feien ús, majoritàriament dones: els permetia rentar la roba en un corrent domesticat, i així s’estalviaven haver de fer-ho en un medi canviant com pot ser un riu, podien rentar sota sostre evitant les assolellades a l’estiu i les pluges sobtades, podien recolzar la roba i fregar-la dempeus i així evitar haver de buscar alguna pedra i agenollar-se i, finalment, podien penjar la roba quan acabaven de fer-la neta.
Els rentadors eren, al mateix temps, lloc de trobada i socialització ja que, tot fent bugada, tothom s’assabentava del que passava al poble. És per això que la paraula “bugader”, a part de fer referència a algú que renta roba, també significa “persona embolicaire i xafardera”.
L’arribada dels electrodomèstics i l’extensió del seu ús va fer que, ben entrat el segle XX, s’anés perdent el costum d’anar a fer la bugada i que les infraestructures existents s’anessin abandonant progressivament. També es va perdre la figura del/de la bugader/a professional, que es dedicava a rentar roba d’altres, o el fet de fer-se el propi sabó a base d’olis cremats i cendres de manera totalment natural i permetia aprofitar l’aigua sortint del safareig per regar les hortes.
Sant Esteve, un símbol
Sant Esteve de Bordils és l’església parroquial del municipi, d’estil gòtic amb detalls renaixentistes i que està dedicada a la figura d’aquest sant. Va ser edificada durant la segona meitat del segle XVI (una llinda de la porta té una inscripció segons la qual va ser començada l’any 1561).
És un edifici de grans dimensions, amb la façana ornamentada coronada per dues torres o garites, als angles, de caràcter defensiu, i una galeria a la part superior que recorre el seu perímetre. Té un campanar octogonal, amb altes obertures apuntades, gàrgoles i balustres. A l’interior, té una sola nau amb absis frontal i tres capelles laterals a cada costat i l’altar major té un retaule renaixentista. La portalada principal és d’estil gòtic tardà amb influències renaixentistes. Són interessants els alts relleus esculpits, principalment un tors humà.
Seguim la Ruta Sèquia Vinyals
La sèquia Vinyals té els orígens en les concessions atorgades pel Reial Patrimoni a Mateu Viñals de Flaçà per a l’aprofitament de les aigües del riu Ter. La primera, del 21 de maig de 1748, permetia usos industrials i regs propis, i la segona, del 15 d’abril de 1750, el reg d’altres terres. Aquestes concessions es van mantenir sempre dins del patrimoni de la família Viñals de Flaçà. Actualment, aquest aprofitament pertany a la Comunitat de Regants dels sèquia Vinyals, que el va adquirir a José Luis Viñals i Gomes i Irene Gomes i Barbosa, el 20 d’agost de 1981.