Cabrera de Mar
Mar i muntanya, a Cabrera de Mar
Cabrera de Mar és un municipi situat en una petita vall oberta al litoral, cosa que li permet combinar muntanya i mar i convertir-se en un perfecte indret, de clima amable, per viure a prop i lluny, alhora, del brogit de les grans ciutats: està a menys de mitja hora de Barcelona i a uns cinc minuts de Mataró.
Té una població de 4.591 habitants i una superfície de 9’05 km2. La seva estructura econòmica es fonamental en el manteniment de l’activitat agrícola, acompanyada d’una important implantació industrial i comercial que es concentra en diversos punts, d’entre els que pot destacar-se el polígon industrial del Camí del Mig, a frec dels termes de Mataró i Argentona.
La població es distribueix, pel terme municipal, en nombrosos nuclis veïnals i un centre urbà, en el qual es concentren les activitats comercials i múltiples serveis. Dins dels seus límits hi ha urbanitzacions com Sant Joan de Munt, Mas Terrillo, Costamar i Bonamar – aquestes darreres a la platja -.
També hi destaquen barris com el pla de l’Avellà –construccions modernes de cases en filera, estructura quadricular del traçat dels carrers i amb un important nucli de població – o Agell – barri format per cases de pagès o masies, principalment disseminades pel veïnat.
Una mica d’història
Els antics habitants de Cabrera de Mar, pertanyien al poble-estat iber dels laietans, el qual controlava el territori delimitat pel massís del Garraf al sud, la delta de la Tordera pel nord i la serralada prelitoral a l’interior.
El poblat de Burriac feia la funció de capital d’aquest territori, i tot i que es va començar a ocupar en el segle VI a. C. , fou vers el segle IV a. C. quan va assolir aquest paper polític, i també quan va construir les seves muralles i la seva trama de carrers. Aquest poblat va ocupar una superfície de entre 7 i 10 ha. i es un dels nuclis urbans ibèrics de major extensió del país.Fins la fi del segle III a. C. el poblat de Burriac va
conservar la seva hegemonia política i el seu poder econòmic basat en el control dels centres productors de blat de la plana del Vallès, aquesta riquesa ve reflectida pels aixovars que hi ha a les tombes de nobles i guerrers, que s’han trobat a Can Rodón de l’Hort, a Can Ros i al Turó dels dos Pins.En aquest darrer lloc es construeix a més durant la meitat del segle III a.C. una imponent torre de guaita i defensa d’un punt estratègic. Desprès de la 2a guerra púnica (218-207 a.C.), entre Roma i Cartago, i la conseqüent victòria romana. L’estat romà va decidir controlar políticament els territoris de les nacions iberes.
Aquesta situació va provocar una revolta general l’any 197 a.C. en la qual participaren també els laietans, i que va ser sufocada pel consol Cató l’any 195 a.C. Desprès d’aquest conflicte, la situació política canvia radicalment i sembla ser que es perd el control de la plana de producció de blat del Vallès. Així mateix, la torre dels dos pins es desmunta i les necròpolis de guerrers es deixen d’utilitzar.
Es en aquest moment també quan comencen a aparèixer alguns petits nuclis agrícoles a la plana, com són Can Bartomeu, Can Modolell, Can Català i l’Hostal, que presagien ja un nou model de vida basat en l’economia de subsistència i d’intercanvi de petits excedents. Si el poblat de Burriac havia estat el centre polític fins aquest moment, a partir d’aleshores l’estat romà va decidir de construir un nou centre polític i administratiu en la Vall de Cabrera, que fos la residència tant del governador com del seus delegats, els cobradors d’impostos, funcionaris, així com també de les élites indígenes que havien assolit el grau de confiança o integració necessària per als itàlics.
Aquesta mena de ciutat va ocupar una superfície de vora 1 ha., i la coneixem avui dia amb els noms de Ca l’Arnau, Can Mateu i Can Benet. Les excavacions ha permès documentar estructures importants, com són les termes públiques, que són ara per ara, les més antigues de la Península, i també ens han informat que aquest nucli es va abandonar de manera voluntària vers els primers decennis del segle I a.C., segurament amb el projecte de fundar una nova ciutat més gran i més a prop del mar, que es va anomenar Iluro, avui dia Mataró.
En els anys posteriors la Vall de Cabrera va continuant essent habitada per vil•les romanes, que funcionaven com les masies actuals, les quals de vegades tenen les seves arrels en aquesta època. La importància d’aquesta vall va quedar encara patent, per la construcció d’un santuari a Can Modolell, que en època imperial, va dedicar el seu culte al deu oriental Mitra.
Aquest centre cerimonial va rebre ofrenes de tota la població dels voltants, entre els que destaquen dos càrrecs municipals segurament d’Iluro, fins que amb l’arribada del cristianisme es va transformar en una explotació de caire rural, propera a la desapareguda capella de Santa Anna.
Aprofitant unes antigues construccions romanes, vers el segle XI es va edificar el castell de Burriac, que llavors era conegut amb el nom de Castell de Sant Vicenç ja que aquest era el sant a qui es dedicava la capella del castell, i no és fins el segle XIV que es documenta el nom de Burriac.
Durant el segle XV el senyor del castell va ampliar i renovar les instal•lacions, la qual cosa va permetre que fos habitat durant els dos segles següents, i ja dins el segle XVIII fou definitivament abandonat, tot i que sembla ser que la capella de Sant Vicenç, la qual llavors ja depenia de la parròquia de Sant Feliu, va continuar funcionant de manera discontinua fins el segle XIX.
El poblat de Burriac feia la funció de capital d’aquest territori, i tot i que es va començar a ocupar en el segle VI a. C. , fou vers el segle IV a. C. quan va assolir aquest paper polític, i també quan va construir les seves muralles i la seva trama de carrers. Aquest poblat va ocupar una superfície de entre 7 i 10 ha. i es un dels nuclis urbans ibèrics de major extensió del país.Fins la fi del segle III a. C. el poblat de Burriac va
conservar la seva hegemonia política i el seu poder econòmic basat en el control dels centres productors de blat de la plana del Vallès, aquesta riquesa ve reflectida pels aixovars que hi ha a les tombes de nobles i guerrers, que s’han trobat a Can Rodón de l’Hort, a Can Ros i al Turó dels dos Pins.En aquest darrer lloc es construeix a més durant la meitat del segle III a.C. una imponent torre de guaita i defensa d’un punt estratègic. Desprès de la 2a guerra púnica (218-207 a.C.), entre Roma i Cartago, i la conseqüent victòria romana. L’estat romà va decidir controlar políticament els territoris de les nacions iberes.Aquesta situació va provocar una revolta general l’any 197 a.C. en la qual participaren també els laietans, i que va ser sufocada pel consol Cató l’any 195 a.C. Desprès d’aquest conflicte, la situació política canvia radicalment i sembla ser que es perd el control de la plana de producció de blat del Vallès. Així mateix, la torre dels dos pins es desmunta i les necròpolis de guerrers es deixen d’utilitzar.
Es en aquest moment també quan comencen a aparèixer alguns petits nuclis agrícoles a la plana, com són Can Bartomeu, Can Modolell, Can Català i l’Hostal, que presagien ja un nou model de vida basat en l’economia de subsistència i d’intercanvi de petits excedents. Si el poblat de Burriac havia estat el centre polític fins aquest moment, a partir d’aleshores l’estat romà va decidir de construir un nou centre polític i administratiu en la Vall de Cabrera, que fos la residència tant del governador com del seus delegats, els cobradors d’impostos, funcionaris, així com també de les élites indígenes que havien assolit el grau de confiança o integració necessària per als itàlics.
Aquesta mena de ciutat va ocupar una superfície de vora 1 ha., i la coneixem avui dia amb els noms de Ca l’Arnau, Can Mateu i Can Benet. Les excavacions ha permès documentar estructures importants, com són les termes públiques, que són ara per ara, les més antigues de la Península, i també ens han informat que aquest nucli es va abandonar de manera voluntària vers els primers decennis del segle I a.C., segurament amb el projecte de fundar una nova ciutat més gran i més a prop del mar, que es va anomenar Iluro, avui dia Mataró.
En els anys posteriors la Vall de Cabrera va continuant essent habitada per vil•les romanes, que funcionaven com les masies actuals, les quals de vegades tenen les seves arrels en aquesta època. La importància d’aquesta vall va quedar encara patent, per la construcció d’un santuari a Can Modolell, que en època imperial, va dedicar el seu culte al deu oriental Mitra.
Aquest centre cerimonial va rebre ofrenes de tota la població dels voltants, entre els que destaquen dos càrrecs municipals segurament d’Iluro, fins que amb l’arribada del cristianisme es va transformar en una explotació de caire rural, propera a la desapareguda capella de Santa Anna.
Aprofitant unes antigues construccions romanes, vers el segle XI es va edificar el castell de Burriac, que llavors era conegut amb el nom de Castell de Sant Vicenç ja que aquest era el sant a qui es dedicava la capella del castell, i no és fins el segle XIV que es documenta el nom de Burriac.
Durant el segle XV el senyor del castell va ampliar i renovar les instal•lacions, la qual cosa va permetre que fos habitat durant els dos segles següents, i ja dins el segle XVIII fou definitivament abandonat, tot i que sembla ser que la capella de Sant Vicenç, la qual llavors ja depenia de la parròquia de Sant Feliu, va continuar funcionant de manera discontinua fins el segle XIX.