CERVELLÓ
Situat a la comarca del Baix Llobregat, a només vint quilòmetres de Barcelona, en plena natura i rodejat per muntanyes, Cervelló comparteix veïnatge amb els municipis de Vallirana, Corbera de Llobregat, la Palma de Cervelló, Torrelles de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Gelida i Subirats. El terme municipal té una superfície de 24,14 km2, dels quals 16 km2 estan qualificats com a no urbanitzables i una gran part d’aquests estan inclosos dins el Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEINC) i la Xarxa Natura 2000. El punt més alt del municipi està situat al puig d’Agulles, dins el paratge de l’Ordal, a una cota de 653,65 metres. El nucli urbà està situat a la vall de la Riera de Cervelló, a cotes d’entre 100 i 180 metres.
Hidrogràficament, el municipi es divideix en dues conques, per una banda la riera de Cervelló i per l’altre la riera de Rafamans.
El patrimoni natural de Cervelló aplega una gran riquesa d’espècies florals destacades com la garriga amb romaní, les pinedes de pi blanc, l’avellanosa amb falgueres, etc. Pel que fa a a la fauna, cal mencionar la presència de senglars, guineus, fagines, genetes i teixons, que troben refugi en les zones d’alzines i en les fondalades més ombrívoles. A nivell geològic trobem l’avenc d’en Roca, situat a prop del coll de l’Ordal, amb més de 60 metres de fondària i una sala subterrània.
Referents històrics
Entre els monuments històrics que hi podreu descobrir figura el Castell de Cervelló, que va ser construït al segle IX, formant part d’un conjunt de fortificacions que defenien, a prop de la frontera natural del riu Llobregat, els principals accessos a la ciutat de Barcelona. El primer document on surt mencionat el castell data de l’any 904. En aquest document el comte Guifré Borrell, fill del comte Guifré el Pelós, fa unes donacions al monestir de Sant Cugat en reconeixement a l’ajut prestat en el repoblament de la zona.
L’any 992, el castell i el seu terme son venuts pels comtes Ramon i Ermengol a un els més importants consellers de la cort comtal, el noble Ennec Bonfill, que fou cap d’un llinatge que posseiria fins l’any 1297 la baronia de Cervelló.
L’unió d’Hug de Montagut i Eliarda de Gelida-Cervelló (única descendent de l’Ennec Bonfill) va crear un gran patrimoni, que a mans del seu fill Alemany I abastava un ampli territori que anava des de l’antiga frontera del Llobregat fina a la línea del Gaià.
Al llarg dels segles XI i XII els Cervelló mantenen la seva fidelitat als comtes de Barcelona. A partir del segle XIII, amb la minoria d’edat de Jaume I, els nobles entre els que es troba Guillem de Cervelló es revolten contra el jove rei. Aquesta traïció acaba amb la pressa del castell, després de tretze dies de setge per part del rei Jaume I. L’any 1297 Guerau VII de Cervelló, sense cap descendent legítim, ven la baronia al rei Jaume II per 130.000 sous, i aquest bescanvia el castell a l’any 1309 (que es diu que era quasi derruït) amb la comtessa Sibil·la del Pallars per la ciutat de Berga. La propietat torna a mans reials, i l’any 1390 Joan I ven la baronia a la ciutat de Barcelona.
La baronia va anar canviant de propietaris fins que esclata la guerra civil (1462-1472) entre la Generalitat i el Rei Joan II, i la ciutat de Barcelona fortifica el castell amb dues espingardes i altres màquines de guerra. L’últim acte del castell es produeix a la Guerra de Successió, quan les tropes filipistes sota el comandament del duc de Populi mana la demolició del castell, però aquest va ser trobat abandonat.
Visitem Sant Ponç
L’església de l’antic monestir de Sant Ponç de Corbera és un dels edificis romànics més notables i ben conservats de Catalunya. Tot i la seva ubicació propera a Corbera, parròquia de la qual en depèn, pertany al terme municipal de Cervelló.
Les primeres notícies del monestir són del 1068, tot i que els seus orígens poden ser anteriors. La comunitat monàstica era un propietari benedictí, depenent del monestir francès de Cluny i de la seva filial a Catalunya, Sant Pere de Casserres. A partir del s. XIV va iniciar la seva decadència fins que va ser abandonada pels monjos.
De l’antic monestir només es conserva l’església, al costat d’una masia que no recorda en res l’antic edifici claustral. Segons Puig i Cadafalch va ser construïda d’una sola nau amb tres absis i un creuer sobre el qual s’alça el cimbori coronat per un campanar. La nau és coberta amb volta de canó seguit i al centre del creuer s’eleva una cúpula esfèrica sobre trompes còniques. Els absis es comuniquen entre ells a través de portes obertes en els murs de separació. Encara resten alguns vestigis de les pintures romàniques que deurien cobrir tota la superfície absidial.
Com en la major part d’edificis monàstics hi havia tres portes, la principal, per als fidels, a la façana, i en els murs laterals la dels monjos i la del cementiri. Tot l’exterior de l’edifici és decorat amb les típiques bandes i arcuacions llombardes.
Coneixeu l’església de Santa Maria?
El precedent de l’actual edifici romànic de Santa Maria és una antiga capella, probablement del segle IX dedicada a la Santa Creu, Sant Esteve i Sant Dalmau (segons consta en un document del 912). Aquest primer edifici, envoltat de tombes excavades en la roca, va ser substituït pel nou temple romànic a finals del s. XI o principis del XII. És d’una sola nau amb un absis semicircular a la part de llevant, en el qual s’obren interiorment fornícules separades per columnes. Probablement deuria tenir dues absidioles més, formant una creu, per tal de sostenir la força de la cúpula. Aquests absis van ser substituïts en època gòtica per unes capelles rectangulars cobertes amb volta falsa sobre trompes. La part externa de la cúpula queda embeguda en un cimbori octogonal. Els murs exteriors són decorats amb bandes i arcuacions llombardes. La porta, amb frontó triangular, és de tradició renaixentista. El 1879 va ser tancada al culte i alhora dedicada a Santa Maria de Cervelló, en honor de la santa originària de la vila.
Quant a l’església parroquial de Sant Esteve, l’edifici modernista, obra dels arquitectes Antoni Maria Gallissà i Josep Font i Gumà, iniciat el 1896 i enllestit el 1908. La seva façana, vagament inspirada en el model gòtic, combina amb gran plasticitat el maó vist i la pedra, formant un harmònic conjunt amb l’edifici annex de la casa parroquial, obra projectada per Gallissà. S’estructura a dos nivells, configurats amb tres arcs ojivals, els inferiors separats per columnes amb capitells esculpits, i els superiors dividits en petits arquets. Les mènsules que sostenen les dues columnes de maó vist van ser esculpides per Eusebi Arnau. Adossat a la façana hi ha el campanar de planta quadrada. Unes altes finestres il•luminen les naus, flanquejades per capelles laterals entre els contraforts.
El punt i final al pont del Lledoner
L’autor possiblement va ser Pedro Martln Zermeño,responsable de la catedral Nova de Lleida i de les ampliacions dels castells de Figueres i de Barcelona. El viaducte va ser projectat més per ostentació que per motius pràctics en el torrent del Lledoner o del Mal Barranc. Es va començar a construir el 1771 però el 1773 es van aturar les obres per problemes tècnics. Després de dècades abandonades, es van acabar el 1802.
A l’inici el contractista de l’obra fou l’equip d’Onofre Ibern –que també va construir el pont de Molins de Rei- tot i que hi van passar d’altres com els Renart o els Canals. Durant les obres els carruatges circulaven per l’antic camí que voreja el pont, que encara existeix, mentre que la gent passava pels arcs de la part inferior. El viaducte del Lledoner esta reflectit en gravats i llibres de dibuixants del segle XIX seguint la moda de l’època dels viatgers romàntics.
A les Memoires du marechal Suchet: duc d’Albufera, sur ses campagnes en Espagne de louis-Gabriel Suchet es narra la batalla de I’Ordal a la Guerra del Francès i hi apareix un gravat del pont la part superior va quedar destruïda a la Guerra Civil durant la retirada de l’exèrcit republicà que volava els ponts per no deixar pas a les trepes franquistes. Es va refer i es va ampliar el 1944.