LINYOLA
Linyola és la població més septentrional de la comarca del Pla d’Urgell. Limita amb els termes de Bellvís i Vallfogona de Balaguer (per l’est), el Poal i el Palau d’Anglesola (al sud), Ivars d’Urgell i Penelles (per l’oest) i Bellcaire d’Urgell (al nord).
La població està situada en un turó a 248 m. sobre el nivell del mar i té un terme de 28,76 quilòmetres quadrats regat pel Canal d’Urgell (séquia Segona principal) i el Canal Auxiliar d’Urgell.
El que cal visitar
L’església, amb el seu campanar, és l’edifici més emblemàtic de la vila, d’estil gòtic, amb alguns elements romànics, fou construït als segles XV-XVI. A la fi del segle XVI l’arquitecte Bartomeu Roig va construir el campanar vuitavat, que amb les seves quatre torres de vigilància el fa únic a Catalunya. Podeu gaudir també de la plaça porxada de l’església.
La Casa de la Vila és l’edifici civil per excel·lència. És un magnífic palau renaxentista, que fou habitat per famílies nobles des del segle XVI fins al segle XVIII. El poble l’adquirí l’any 1902. No deixeu de visitar-ne el celler.
També us recomanem que visiteu les Sitges, la Font Vella, el Museu del Pagès, d’Antoni Mas Vilaplana, el Museu del Pagès de Cal Valent de Josep M. Martí Solé, el taller de pintura i exposicions del retratista Robert Pérez, el museu de fusta tallada de l’escultor Pere Ramon Pedrós i la col·lecció de vins de Josep Puigpinós Pedrós.
La seva història
Linyola es troba emplaçada sobre una elevació des d’on es domina part de la Plana d’Urgell. Probablement el lloc ja fou habitat pels ilergetes i posteriorment pels romans, els quals li van posar el nom de Liniola pel cultiu de lli, però la vila agafà un veritable relleu quan el governador de Lleida, Ismail Ibn Musa, l’any 882 inicià la reconstrucció i fortificació de diferents pobles, entre ells Linyola, que es va convertir en la capital de la comarca anomenada Mascançà.
Durant el segle XI, amb l’avançament de les tropes cristianes, entre els anys 1076-79, Linyola va ser conquerida pel comte d’Urgell Ermengol IV. A partir d’aquell moment i durant 30 anys Linyola es convertí en un baluard dels cristians fins a la caiguda de Balaguer, l’any 1105.
En els segles XII i XIII el comptat d’Urgell serà motiu de guerres internes, probablement la més coneguda fou la que inicià la comtessa Aurembiaix per recuperar el comtat, ajudada per Jaume I, que va conquerir Linyola el més d’agost de 1228 i l’incorporà al comtat de Barcelona. Acabada aquesta campanya, Jaume I concedia, el dia 1 de novembre de 1228, el permís de fer mercat els dimecres de cada setmana i el privilegi als seus habitants de ser francs d’impostos a tots els pobles de la Corona d’Aragó. Aquest privilegi seria confirmat per diferents reis, el darrer, Ferran el Catòlic, el 28 d’agost de 1506. L’any 1279 Pere el Gran retornava Linyola al comtat d’Urgell.
En el segle XIV, Linyola prospera molt ràpidament, juntament amb tot el comtat, però la no acceptació del compromís de Casp per part del darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat, fa que aquest es reveli contra Ferran I d’Antequera, cosa que comporta la caiguda i fi del comtat (1413). El rei donà Linyola com a botí de guerra al noble Guerau Alemany de Cervelló. Els hereus d’aquest, es van vendre la vila als Cardona de Bellpuig.
Amb els Cardona, els seus descendents van ser anomenats popularment ducs de Sessa, es crea la Baronia de Linyola que farà que els seus batlles tinguin jurisdicció sobre els termes de Linyola, Ballestar, Almassó i la Cendrosa. Linyola va estar sota la jurisdicció dels seus barons fins a mitjans del segle XIX.
Desconeixem quan s’inicià la construcció de l’església parroquial, però es creu que fou a inicis del segle XV. Es d’estil gòtic, amb alguns elements romànics. El campanar fou construït pel famós arquitecte Bartomeu Roig a la fi del segle XVI.
Des de mitjan segle XVII fins a la meitat del segle XVIII, Linyola patirà diferents plagues, malalties i guerres que no la deixaran créixer ni refer; així tenim la Guerra dels Segadors, 1640-1653, amb la terrible pesta de 1652, la plaga de la llagosta que va durar del 1687 a 1689, la guerra de Successió, de 1705-14, i les sequeres dels anys 171-20 i la més famosa, de 1747 a 1754, que obligà part dels urgellencs a abandonar la seva comarca.
A partir d’aquesta època comença a augmentar el cultiu de cereals en la major part del terme i la vila comença a millorar econòmicament. Això s’estroncarà a l’inici del segle XIX, novament per les guerres, primer per la guerra del Francès, 1808-14, i després per la I Guerra Carlista, 1833-40.
A mitjans del segle XIX la burgesia catalana decideix fer realitat el somni de generacions d’urgellencs, amb la construcció del Canal d’Urgell, que l’any 1862 comença regar terres urgellenques i que l’any 1864 regava ja el terme de Linyola. A partir d’aquest moment la vila incrementa el nombre d’habitants i s’arriba a conrear ja tot el terme i finalment la vila ja no pot viure dins de les muralles, per tant les enderroquen, i també els portals: el del camí de Lleida, situat al carrer Major, el del camí de Bellpuig, situat al carrer Ramón y Cajal i el Portal del camí del Castell, que situen la plaça de l’església, l’any 1883.
A partir d’aquell moment, seguint diferents plans urbanístics, la vila no deixarà d’eixamplar-se i trenca l’aïllament construint la carretera de Linyola fins a l’estació de Mollerussa que s’acabà l’any 1890. Les escoles municipals són del 1899, la portada de les aigües del 1899, la instal.lació del llum elèctric del 1900, la compra de l’actual Ajuntament a la família Galceran el 1902… El 1915 s’acaba la carretera que uneix la vila amb Bellcaire el 1916 es forma el sindicat Agrícola i la Caixa Rural i la població supera el 2.000 habitants. Però tot aquest creixement es veu estroncat amb la Guerra Civil 1936-1939 i amb una dura postguerra. A partir de la meitat dels anys 50, es comença a urbanitzar el poble, cosa que ja no deixaran de fer tots els consistoris, que l’han anat dotant de diferents equipaments i serveis. Així Linyola s’ha convertit a les acaballes del segle XX, en una vila moderna i en la Paeria del Pla d’Urgell .
La Cassola de Tros
Ingredients:
- 1 Kg. de caragols ben nets. Millor si són dels plans, encara que també es poden possar bobers tot i que no són tan gustosos.
- 1 conill fet a trossos, cap i fetge inclòs.
- 1 Llonganissa no massa llarga.
- Tres costelles de porc fetes a trossos
- 3 llenques de cansalada
- 2 cebes
- 125 gr. de tomàquet triturat natural
- ½ Kg. d’espinacs nets i funyits o escaldats.
- 1 bitxo
- 2 grans d’all
- 1 1/2 got de brandi
- 1 1/2 got de vi ranci
- Oli d’oliva
- Sal
- Pebre negre Per la picada (opcional) 1 llesca de pa fregit
- 1 grapat d’ametlles
- 2 nous 2 grans d’all
- El fetge del conill
Recepta:
Cal dir que la cassola és un plat que cada persona el fa a la seva manera i no es pot dir que cap cassola sigui l’autèntica. De fet, puc afirmar que no n’hi ha cap. Així que us n’explicaré una de les maneres.
Tindrem tots els ingredients a punt per no deixar-nos-en cap.
Es posa una cassola gran amb oli al foc, quan estigui calent hi tirem la cansalada. Quan aquesta estigui una mica rossa hi afegim la, costella salpebrada, la llonganissa feta a trossos petits. Quan aquest últims estiguin dauradets i afegirem el conill salpebrat i deixem que es cogui una mica. Seguidament i tirem les cebes tallades ben petites, ells alls tallats fins i el bitxo. Quan la ceba estigui cuita i la carn ben rosa i tirarem la tomata triturada i la deixarem fregir.
A continuació hi tirarem el brandi i el vi ranci. Deixem tot el conjunt que faci “xup xup” durant una bona estona.
Hi afegirem els caragols i el deixem que es vagin coent dins la salsa. Hi ha qui posa a mitja cocció hi afegeix una picada que feta al morter amb l’all, les ametlles, la nou, el fetge cuit i el pa fregit. Omplim d’aigua la meitat del morter, barregem bé la picada i l’afegim a la cassola. Al cap d’uns quinze minuts tirem els espinacs. Quan aquests s’hagin impregnat bé de tots els aromes de la cassola, ja podem apagar el foc.
Si els caragols són «bobers» podem afegir-los a la cassola, ben nets i vius, però si són plans és millor posar-los en una olla en aigua freda i sal i quan l’aigua comenci a bullir apagar el foc i treure els caragols que ja tindran el cap fora. Només cal escaldar-los!. En cas que el conjunt quedi sec i la cassola ja estigui llesta, podem afegir una mica de brou que haurem fet amb el cap del conill i un lligam de verduretes.
La cassola és més bona menjada al cap d’unes hores d’haver-se fet, inclòs al dia següent. Això sí, si la feu el dia abans i no la deixeu a la nevera, procureu que la tapa de la cassola deixi un espai per respirar, doncs hi ha el perill que si la tapeu del tot, la cassola es fermenti. Llavors ja la podeu llençar.
Com he dit, cada persona fa la cassola a la seva manera i cada població té un ingredient que la fa diferent de les altres, cosa que la identifica amb el municipi.