Palau-solità i Plegamans
Informació General
Municipi de la comarca del Vallès Occidental, format per les antigues parròquies de Plegamans i Palau-solità .
El municipi té una extensió de 15,06 km² i es troba a una altitud de 140 metres sobre el nivell del mar. Geològicament està situat entre la regió muntanyenca litoral i la prelitoral, en la denominada depressió del Vallès-Penedès . La Població estimada que habiten aquest municipi és de 14.454 habitants.
Història
Hi han restes arqueològiques trobades del Paleolític i del Neolític: destrals, burins i puntes de fletxa entre d’altres. Sobretot en diferents indrets de les serres, llocs elevats des d’on devien tenir una bona visió de la plana que els devia donar seguretat i a més poder guaitar els animals per baixar a caçar-los.
De totes maneres el testimoni més important va deixar l’home d’aquells temps va ser un menhir anomenat “la Pedra Llarga” .
Un pergamí del 1068 esmenta altre cop Santa Maria de Palau-solità i també fa referència a La Sagrera. Les sagreres són el petit nucli de cases que envolta les esglésies. La Sagrera de Palau-solità es una de les més ben conservades del nostre país. El document també parla de masos dispersos. L’església de Santa Maria fou consagrada el 1122 per el bisbe Oleguer un any abans el 1121 havia consagrat l’església de Sant Genís també vorejada de masos dispersos. El nom de Plegamans li ve donat pel llinatge d’uns personatges il·lustres, el més important del qual va ser Ramon de Plegamans (1194 – 1240) veguer i batlle de la ciutat de Barcelona i lloctinent del rei, el seu fill Marimon de Plegamans també fou veguer de la ciutat de Barcelona, el Castell o casa forta de Plegamans era el centre de la quadra de Plegamans. Els orígens del Castell els trobem en una torre de defensa que posteriorment es va tancar mitjançant muralles i creant un pati quadrat central. Al llarg dels segles va patir diferents ampliacions i modificacions, i és en el segles XIV i XV que passa a mans dels pagessos i es transforma en una important casa de conreu. L’edifici que coneixem avui va ser restaurat fa pocs anys. Tambè en aquelles èpoques, concretament el 1511, el mestre d’Artés pinta el retaule que podem contemplar a la capçalera de l’altar Major de Santa Maria i que és una joia del gòtic català.
Entre els anys 1150 i 1160 es constitueix la Comanda Templera de Palau- solità. En el segle XIII el rei Jaume I la posa sota la seva protecció passant a ser la Comanda més important del regne de Catalunya i Aragó. El 1317 és incorporada al Gran Priorat de Catalunya. Actualment només es conserva d’ella un gran mur i la Capella de Santa Magdalena.
Llocs d’interès
Castell de Plegamans
El Castell és un edifici que presideix, des de la Serra, tota la plana de Palau-solità i Plegamans. La seva estructuració, per cossos juxtaposats, parla més d’un casal fortificat que d’un element de defensa. El Castell o casa forta de Plegamans és un gran casal gòtic dels segles XIV i XV que, posteriorment, ha sofert moltes modificacions. Té una torre a la cantonada nord-oest, que es considera la par més antiga del Castell (segle XI), feta amb codols de riera pressos amb calç. Actualment té baixos, pis i golges. El Castell té teules àrabs a les cobertes que varien entre una o dues vessants segons el cas.
Es diu que hi ha un túnel que comunica el Castell amb Can Cortès. La seva restauració va finalitzar el 1995.
Capella Templària de Santa Magdalena
L’ermita malgrat l’estat ruïnós en el que es troba, conserva part de la seva estructura: planta rectangular amb absis (totalment en runes); només una part de la nau es conserva. La façana principal està feta amb pedres poc escairades. El portal d’entrada és d’arc rodó i de pedres més o menys escairades que formen el dovellat. Teulada a dues vessants amb teules àrabs. Sobresurt el campanar amb lloc per una sola campana. L’ermita actualment forma par de les dependències privades d’una casa de pagés. En excavacions recents es van trobar les restes humanes del que pot ser un monjo templari del segle XII. També es van trobar restes de ceràmica de principis del mateix segle. Les actuacions arqueològiques fetes darrerament han permès identificar la part més antiga de l’ésglésia, que correspondria a la part inferior de les parets, esent la volta de la nau d’arc apuntat i la porta antiga de la mateixa forma. La porta actual, d’estil romànic, sembla feta posteriorment.L’ermita forma part de les primeres comandes del Temple a Catalunya, la de Palau del Vallès. L’any 1171 era considerada com a una de les comandes més poderoses. Al llarg de la seva existència sempre ha tingut renom i fama de poder i riquesa. A finals del segles XVII els feligresos, davant la devoció a la Santa, li dediquen l’ermita. La llei de desamortització del Mendizàbla, l’any 1835, fa que la capella passi a mans de l’Estat. Més tard va ser comprada per un particular. Els objectes religiosos més importants, com el retaule de la Santa, la mes de l’altar i la campana passen a la parròquia de Santa Maria de Palau-solità
Parc de l’Hostal del Fum
És un recinte tancat de 35.000 m2 amb vegetació autòctona formada a base de pins, alzines, pollancres i arbres de ribera, entre els que hi creix, una gran varietat de plantes com la farigola, l’alfàbrega, el romaní i altres espècies aromàtiques pròpies de la vegetació mediterrània. Les zones arbrades s’alternen amb prats d’herba travessats per camins i un rierol que enllaça diversos estanys d’aigua. El Parc és un espai de refugi de petits mamífers i nidificació d’ocells.
Al Parc de l’Hostal del Fum hi trobem el Tren de Palau, una associació d’aficionats als ferrocarrils. El recorregut en ferrocarril, de 3,1 km, constitueix un medi lúdic i còmode per a la visita del parc, sent una de les principals atraccions. La circulació està formalment organitzada i duta a terme pels socis de l’entitat. El tren realitza sortides cada 15/20 minuts i la duració del viatge és d’aproximadament uas 20 minuts.
S’hi poden dur a terme moltes activitats a l’aire lliure: passejades, bicicleta… Com també gaudir d’un dia de pícnic.
Festes i celebracions
Entre les festes tradicionals que encara es conserven destaca, per Carnestoltes, al febrer, el tradicional ball de gitanes; la festa del Roser, el primer diumenge d’abril, amb la benedicció dels tradicionals rams de pomes, i la festa de Sant Isidre, patró de la pagesia, el tercer cap de setmana de maig, amb la benedicció de carrosses i bestiar. La festa més important, però, és la Festa Major, que s’escau semple a l’últim dissabte d’agost.
El carnaval s’ha d’emmarcar dins un cicle sencer amb sentit propi, el cicle que precedeix la quaresma. Per tant, des d’aquesta altra perspectiva, per situar el carnaval en el calendari hem de buscar la primera lluna plena posterior a l’equinocci de primavera. El diumenge següent és Diumenge de Pasqua i el diumenge de la setmana anterior és Diumenge de Rams. A partir d’aquest últim comptem quaranta dies enrere i arribem al Dimecres de Cendra, el primer dia de la quaresma i l’últim del carnaval. El dijous anterior és l’inici tradicional de la setmana de carnaval o Dijous Gras. D’aquesta manera, el Dimecres de Cendra es mourà entre els dies 4 de febrer i 10 de març, i el Dijous Gras oscil·larà entre el 29 de gener i el 4 de març. En aquest context, l’epicentre de la festivitat a Palau-solità i Plegamans recau al dissabte de Carnaval amb la rua diürna i la declaració de la República del Rei Carnestoltes.