Piera
Viatge a l’Anoia per descobrir Piera
Piera forma part de la comarca de l’Anoia i és el terme municipal més extens. Limita al nord amb Castellolí i el Bruc, al sud amb Sant Sadurní d’Anoia, a l’est amb Masquefa, a l’oest limita amb Cabrera d’Igualada, al nord-est amb els Hostalets de Pierola, al nord-oest amb els termes de la Pobla de Claramunt i Vallbona d’Anoia, el sud-est amb Sant Llorenç d’Hortons i al sud-oest amb Torrelavit.
Té una superfície de 57’3 km2 i una altitud mitjana de 324’7 metres. Piera compta amb més de 14.000 habitants empadronats. Aquesta població augmenta considerablement a l’estiu, a conseqüència de les segones residències.
La seva situació al sud-est de la comarca de l’Anoia el fa limítrof amb l’Alt Penedès, les terres del sud del terme tenen les mateixes característiques que les penedessenques. Juntament amb el nucli urbà, Piera el formen, segons l’inventari de 1981, 74 caserius i 18 barris, assumits per l’Ajuntament.
El municipi es comunica amb altres poblacions a través dels FGC, la Hispano Igualadina, la Hispano Llacunense i amb vehicle propi s’hi pot arribar per 5 carreteres.
Fets històrics
Segons els historiadors, probablement, el nom de la població deriva del llatí «apiarium», que significa abellar. En els segles medievals i moderns combinà els recursos 
agropecuaris amb la transformació: molins fariners, ferreria, adoberia, tèxtil.
La característica principal dels orígens de la població és haver estat, des que és extreta de la frontera amb Al-Àndalus al segle X, un important centre rector d’un sector de la vall de l’Anoia.
S’integrava en els dominis de la casa vescomptal de Barcelona, per passar al 1063 a la comptal-reial, de la qual formà part, amb oscil•lacions, a la baixa edat mitjana. Va ser l’any 1431 quan es va integrar als dominis del monestir barceloní de Pedralbes.
Feliu de la Peña a la seva obra Anals de Catalunya localitza Piera a l’època del poeta Ptolomeu, a l’entorn de l’any 140, mentre que la primera notícia documental és la que es troba a la carta de població del lloc de Freixa el 21 de setembre de l’any 955, en què s’esmenta per primer cop el castell de Fontanet (de Piera).
La població activa reparteix les activitats entre la indústria metal•lúrgica i de material elèctric, materials per a la construcció i empreses del mateix ram, química, fusteria, agricultura de secà, amb predomini de la vinya, amb DO Penedès, i el cereal, a més dels cultius arborícoles: l’olivera i l’avellaner, aquest en retrocés, alhora, ha sabut desenvolupar un específic àmbit de serveis. En el camp de la indústria, des del 1990 s’està desenvolupant la industrialització del polígon industrial.
Piera conserva encara l’art de la ceràmica local i és viva la tradició d’elaborar productes autòctons. Més d’un centenar d’entitats i associacions donen testimoni del dinamisme social del municipi.
agropecuaris amb la transformació: molins fariners, ferreria, adoberia, tèxtil.La característica principal dels orígens de la població és haver estat, des que és extreta de la frontera amb Al-Àndalus al segle X, un important centre rector d’un sector de la vall de l’Anoia.
S’integrava en els dominis de la casa vescomptal de Barcelona, per passar al 1063 a la comptal-reial, de la qual formà part, amb oscil•lacions, a la baixa edat mitjana. Va ser l’any 1431 quan es va integrar als dominis del monestir barceloní de Pedralbes.
Feliu de la Peña a la seva obra Anals de Catalunya localitza Piera a l’època del poeta Ptolomeu, a l’entorn de l’any 140, mentre que la primera notícia documental és la que es troba a la carta de població del lloc de Freixa el 21 de setembre de l’any 955, en què s’esmenta per primer cop el castell de Fontanet (de Piera).
La població activa reparteix les activitats entre la indústria metal•lúrgica i de material elèctric, materials per a la construcció i empreses del mateix ram, química, fusteria, agricultura de secà, amb predomini de la vinya, amb DO Penedès, i el cereal, a més dels cultius arborícoles: l’olivera i l’avellaner, aquest en retrocés, alhora, ha sabut desenvolupar un específic àmbit de serveis. En el camp de la indústria, des del 1990 s’està desenvolupant la industrialització del polígon industrial.
Piera conserva encara l’art de la ceràmica local i és viva la tradició d’elaborar productes autòctons. Més d’un centenar d’entitats i associacions donen testimoni del dinamisme social del municipi.
Llocs que cal visitar
El terme municipal ofereix al visitant llocs d’interès històric i geogràfic. Els dos indrets
per excel•lència de Piera són la pineda de Can Ferrer del Coll, on seculars pins i majestuoses alzines formen un conjunt harmoniós al Bedorc, i les Flandes de 64 ha, simplement un caprici de la natura que, amb l’erosió, ha transformat una zona argilosa en un indret, amb miniatura, comparable als congostos de la fama mundial d’El Colorado.
Us recomanem passar per l’església de Santa Maria de Piera, d’estil prerromànic i posteriorment reformada, contenint la capella amb la imatge del Sant Crist de Piera. Per la seva banda, el castell de Piera és de propietat privada i es tenen dates de la seva existència des del segle X. No cal oblidar tampoc l’ermita de Santa Creu de Creixà ni la de Sant Nicolau del Freixe.
El terme municipal ofereix al visitant llocs d’interès històric i geogràfic. Els dos indrets
per excel•lència de Piera són la pineda de Can Ferrer del Coll, on seculars pins i majestuoses alzines formen un conjunt harmoniós al Bedorc, i les Flandes de 64 ha, simplement un caprici de la natura que, amb l’erosió, ha transformat una zona argilosa en un indret, amb miniatura, comparable als congostos de la fama mundial d’El Colorado.Us recomanem passar per l’església de Santa Maria de Piera, d’estil prerromànic i posteriorment reformada, contenint la capella amb la imatge del Sant Crist de Piera. Per la seva banda, el castell de Piera és de propietat privada i es tenen dates de la seva existència des del segle X. No cal oblidar tampoc l’ermita de Santa Creu de Creixà ni la de Sant Nicolau del Freixe.