Viatgem a la Ràpita
Situada a l’extrem sud del Parc Natural del Delta de l’Ebre, és una ciutat on mar i muntanya s’abracen per crear un lloc únic, punt estratègic des d’on visitar el Delta i les seves rodalies.
Sant Carles de la Ràpita s’estén al llarg de la badia dels Alfacs. L’abriguen i el resguarden de la mar brava un gran braç de sorra format pels sediments que el riu Ebre ha arrossegat cap al mar (la Punta de la Banya), i la Serra del Montsià que vigila expectant el dia a dia del poble pesquer.
Aquesta situació privilegiada fa que un dels seus principals atractius siguin les platges de sorra fina i poca profunditat, ideals per al turisme familiar i per a practicar tot tipus d’esports nàutics. A més, la proximitat del Parc Natural del Delta de l’Ebrei del Parc Natural del Ports així com el clima mediterrani, amb hiverns suaus i estius calorosos, ofereixen als visitants la possibilitat de gaudir de la natura tot l’any.
Cites amb la cultura
Sant Carles de la Ràpita es una població rica en tradicions, amb les quals els rapitencs participen activament. La vitalitat associativa és molt important i es reflexa en una gran diversitat d’activitats culturals. L’Esbart Dansaire Ràpitenc representa allí on va el món folkòric de les Terres de l’ Ebre amb el seu grup de dança i els gegants.
El Festival Folkòric de les Terres de l’ Ebre amb el seu grup de dança i els gegants. El Festival dels Ritmes dels Alfacs compta cada estiu amb la presència dels músics de les nostres terres tots de gran categoria. Aquest esdeveniment musical ha aconseguit apropar la música al públic no expert oferint concerts de gran qualitat.
El patrimoni local
Cal destacar l’església Nova, un edifici notable i singular. No va arribar a acabar-se i s’identifica perfectament, donada l’època en què es va construir, amb els grans edificis destinats a funcions oficials.
La planta i les façanes ens recorden les esglésies del Renaixement italià. L’orientació és de llevant -ponent, condicionada per la referència del gran Port del Alfacs. La paret de ponent és l’únic que no té obertures. Existeix una entrada secundària al sud.
La planta, de creu cega és un quadrat perfecte, la cúpula central resta sense construir i a una doble altura. Les tribunes estan compostes de balcons que controlen el cercle central i els passadissos perimetrals conformen el quadrat general de planta i comuniquen les dependències situades als vèrtex.
La planta de l’edifici manté els principis arquitectònics de l‘època i conserva el gust pel barroc de l’època anterior. Les columnes jòniques miquelangelesques. L’edifici, abans aïllat i fora del poble, avui està dintre l’edificació urbana, vora la carretera, cara al mar i presideix l’avinguda lluminosa i ajardinada cap al passeig Marítim i les platges.
Els edicles-fonts de les Alamedes
A la zona de la porxada, per solucionar el punt d’inflexió tangencial entre el semicercle i la recta, es projecta una part cega, dissenyant-se un edifici-font” d’estil neoclàssic que amb l’alçada interromp, formant ròtula, el ritme dels arcs carpanells justament en el punt tangencial on entraven en conflicte. L’edifici-font està disseny a base d’unes pilastres ornamentals, amb un llenguatge encoixinat de juntes refoses i coronat per un frontó ornamental.
L’estil, com la resta, és neoclàssic. Impera el primitivisme, és a dir, es torna als orígens de l’arquitectura grega. Fins al final del segle XVIII, ningú no havia arribat a Grècia, ja que es trobava lluny i pertanyia a l’imperi dels otomans. A partir del seu redescobriment es publicà un manual, del qual totes les Corts Europees prengueren model aplicant els conceptes i ordres neoclàssic. Però l’estil clàssic oficial, fred i cosmopolita fou poc imaginatiu.
Els Porxes
A la Plaça Carles III, trobem dues illes de diferent ús: l’actual casa de Laureano que, amb les seves columnes monumentals sembla un Palauet.
Tots els porxos estaven apuntats però sense cobrir. És una visió que ens recorda l’actual Església Nova. Al fons es troba la Font de l’Edicle, al costat d’un habitatge que encara perdura avui dia. De l’illa d’habitatges, també podem treure conclusions: aquests estaven dissenyats en planta baixa i primer pis, com l’actual casa de l’Anyero, amb balcons i finestres emmarcades.