VALLIRANA
Vallirana és un municipi situat a l’oest de la comarca del Baix Llobregat, a les serres de l’Ordal, dins del Massís del Garraf, amb una extensió de 23,93 km2. Compta amb diversos elements patrimonials d’interès històric, com la Cova Bonica, testimoni del remot poblament de la contrada en època neolítica; el molí de Can Batlle, masia totalment restaurada i adaptada com a Museu i Centre d’Interpretació del Patrimoni, o els Molinots de la Llibra, dues torres medievals actualment integrades dins una moderna urbanització.
La situació geogràfica privilegiada, el relleu capriciós, abrupte i pintoresc, el clima mediterrani i l’adequada ubicació, permet fer de Vallirana la destinació idònia per a totes aquelles persones que gaudeixin en companyia de la natura.
Descobrim el poble
El terme municipal de Vallirana compta amb més de vuitanta coves i avencs explorats. Moltes d’elles van ser habitades durant la prehistòria, com ho demostren les diverses troballes arqueològiques aconseguides, que es remunten a més de 4.000 anys abans de Crist. Al sector de penya-segats per on transcorre el torrent de la Fou de Montaner, al sud-oest del nucli urbà, l’erosió produïda per les aigües va anar formant al Ilarg del temps nombrosos abrics i cavitats, explorats durant els anys trenta.
El jaciment arqueològic més notable és la Cova Bonica, situada a uns 150 metres d’alçada sobre el torrent. Està formada per dues cambres separades per unes formacions estalagmítiques. En les excavacions realitzades aparegueren nombrosos materials ceràmics, de tipologies diverses: ceràmica llisa i amb decoracions cardials, incisions i acanalats. Segons Vicenç Balldellou, la Cova Bonica va tenir probablement tres estadis d’ocupació: un en el període neolític inicial (ceràmica cardial), un altre a l’edat de bronze (vasos carenats i estris de bronze) i potser un de tercer en un període més avançat de l’edat de bronze (acanalats i nanses d’apèndix).
Els Molinots
Les dues torres medievals que es conserven al veïnat de la Llibra, juntament amb les restes de murs i canalitzacions trobats ai seu costat, deurien pertànyer al rec dels Molins de la Llibra, existent ja en el segle XIII, segons consta en un document de venda del 1257. En els fogatges del segle XVI, la Llibra és un dels escassos masos esmentats, figurant com a propietaris Pere de la Llibra (1533) i Antich Bassons de la Llibra (1590). Es conserven dues torres de planta circular, atalussades, distants entre elles uns 12 metres i antigament comunicades.
Les masies de Vallirana
L’agricultura va ser durant molts segles gairebé l’única font de recursos dels habitants del terme de Vallirana, repartits en diversos masos fins al naixement del poble, el darrer quart del segle XVlll. El segle XVlll va suposar l’inici d’una època de creixement i prosperitat per a tot el terme, estimulat per la construcció de la nova carretera, a l’entorn de la qual va néixer l’actual nucli urbà. Aquesta onada expansiva va afectar també les masies, i els vells edificis medievals van ser reformats o substituïts per noves construccions, adaptades a les necessitats de l’època.
La major part dels masos conservats són un reflex d’aquesta transformació. Algunes de les masies que encara es conserven, es remunten a l’època del repoblament medieval de la vall.
Un entorn natural privilegiat
El paisatge de Vallirana ens ofereix dos hàbitats ben diferenciats per a la fauna. Un de presidit pels boscos de pi blanc amb algunes alzines, on podem trobar l’esquirol, el gamarús, el duc, l’esparver i la guineu. I un altre de paisatge periurbà, ja que són animals que necessiten aixopluc i petits horts i jardins per alimentar-se, on podem trobar l’oreneta, el pardal, la garsa, la perdiu i l’estornell, entre d’altres.
També trobem espècies que vénen a reproduir-se en estacions càlides com la tórtora, el puput o el rossinyol, o els que passen la majoria del seu cicle biològic en ambients humits, com la salamandra, el tòtil, la reineta o el gripau corredor. L’espessor de la vegetació es un hàbitat idoni per al porc senglar, els conills i diferents tipus de ratolins.