VILAMALLA
Vilamalla forma part de la comarca de l’Alt Empordà, província de Girona. El seu terme municipal té una extensió de 9 km2 i 45 m. d’altitud. Els límits del terme municipal són al nord amb El Far d’Empordà, a l’est amb Riumors i Siurana, al sud amb Siurana i Garrigàs i a l’oest amb Santa Llogaia d’Àlguema. Té agregats els nuclis de les Afores, el Polígon Pont del Príncep i el Polígon Empordà Internacional.
Si cal parlar de monuments històrics, en primer lloc citarem l’església de Sant Vicenç. Temple romànic dels s. XII – XIII, d’una sola nau, amb capçalera carrada, sense absis destacat. Es tracta d’una església ben conservada i tenejada dels revolts afegits posteriorment, amb un curiós campanar de cadireta; l’interior és d’una sola nau coberta de volta apuntada i seguida, és a dir, sense cap mena de separació entre la nau pròpiament dita i el presbiteri.
Situada als afores de la població. Masia dels segles XVI i XVII que conserva les restes d’una torre de planta quadrada, dels segles XIII i XIV, a la seva banda nord-est. El nom provindria gairebé segur de la seva vinculació amb el monestir de Sant Pere de Roda.
Un referent històric
Juan Silot de Vilamalla va ser un del molts guerrillers que inicialment varen lluitar contra les tropes Franceses del Gran Corso, des de mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX, davant la inferioritat de mitjans i personal de l’exèrcit Català en el seu intent de fer front a les actuacions individuals o col·lectives de les tropes Napoleòniques, que feien estralls a les economies autòctones i als pocs recursos alimentaris que disposaven els Empordanesos.
Aquest homes anomenats “guerrillers” es reuniren als boscos i a les muntanyes i desprès d’una dura instrucció per part ‘un cap nomenat per ells mateixos, esperaven el pas dels combois imperials francesos per assaltar-los i saquejar-los, sense que les tropes franceses hi poguessin fer res. El Corregidor “Puig” l’Abril 1809 va publicar un bàndol que impedia a cap persona del país poder anar d’un poble a un altre sense tenir un passaport a on certificava la seva honradesa i amor al ordre. Sota pena d’esser empresonat. D’altres famosos defensors del territori Empordanès foren Juan Claròs que actuava entre la Jonquera i el Fluviá, el Mossèn Rovira famós per la “rovirada” en la conquesta per sorpresa del Castell de Sant Ferran, José Buach, Esteban Llobera i d’altres.
Alguns d’aquest davant la escassetat de menjar, diners o roba es convertien en Bandolers o anoments “Brivalla” que assaltaven a tothom que circulava pels camins. Alguns més coneguts foren José Pujol “Boquica” de Besalú, José Buxons “Pepus” de Castelló d’Empúries, Bartolomé Pi de Llers, Manuel Matamala de Riumors o Damian Bosch, ferrer de Vilafant. Les diferents mesures creades per lluitar contra ells varen fracassar estrepitosament, com ara “Auxiliadores de la Policia” o “La Compañia de Miquelets”. No va ser fins que varen actuar el Batalló d’Almogavers de Gay, que no varen fer net de tots aquesta bandolers.